Sense rumb per Àsia: de març 2015

Fa unes 6 setmanes (5 dies abans d'arribar a CPOC- caring for poor and orphan children-) vaig rebre un dels correus més importants en la vida de tot docent que aspiri a formar part del nombrós grup de professionals, que tenen la sort i la responsabilitat d'oferir una educació pública i de qualitat als infants d'aquest país. Vaig ésser "nomenat"; Pels que no estigueu familiaritzats amb el món docent, això vol dir que (després de passar quasi 2 anys en una llista d'espera) el departament d'ensenyament requeria dels meus serveis per a cobrir, durant 6 mesos, una plaça de mestre d'educació especial. El funcionament és simple, t'avisen el divendres i dilluns comences a treballar.

Al poc temps d'estudiar les possibilitats que tenia per desplaçar-me, amb poc més de 48h, des d'un poblet de la província de Thakek (sud de Laos) fins a Vilajuïga (on tenia la plaça adjudicada), vaig adonar-me que els 2 anys d'espera s'esvaïen ràpidament. Tocava renunciar a la plaça (i quedar exclòs de la llista...) perquè un altre afortunat/da dibuixés un somriure i dilluns a les 9 del matí es presentés al seu nou grup d'alumnes.

Repetint-me una i altra vegada que era un risc que corria al ser fora d'Olot i escoltant paraules d'ànim de la Mireia, vàrem passar 2 dies viatjant fins arribar a una altra escola; Una escola molt lluny de Vilajuïga, molt lluny de Catalunya, molt lluny del nostre món.

Arribarem al CPOC amb la intenció de passar-hi 2 o 3 setmanes. Als 10 minuts de ser-hi, i en el primer moment que ens vam quedar sols, vàrem creuar-nos mirades receloses i, quasi sense paraules, vam compartir un pensament: d'acord, provem 1 o 2 dies, no ens hem compromès a rés, no tenim cap obligació d'estar aquí. Les condicions que ens esperaven eren menys que mínimes (entenent-ho, és clar, des dels estàndards occidentals), no tindríem cap comoditat ni intimitat, la salubritat del lloc era més que dubtosa, l'alimentació era escassa i pobre, l'organització era.... no hi era.

Gràcies a déu (o a qui sigui) la calidesa de la raça humana, i sobretot la dels infants, pesa més que qualsevol de les banalitats mundanes (o no tant mundanes) a les que estem acostumats: aigua corrent, llum, un llit, un bon tall de carn, tenir un espai propi, etc.

En un tres i no rés estàvem plenament integrats en les rutines del centre, en un principi vàrem focalitzar els nostres esforços a ampliar una mica el ventall d'estratègies d'ensenyament del professorat local (bàsicament era una: mestre llegeix alumne repeteix, mestre llegeix alumne repeteix, mestre llegeix alumne repeteix....), a treballar els hàbits d'higiene dels infants, a dirigir una sessió matinal d'esport i, paral·lelament a tot això, a moure'ns a les xarxes socials per recaudar fons i poder aportar quelcom més que dues mans i bones intencions.

A la setmana d'estar aquí, Mr.Kim (carismàtic fundador i director de CPOC) va caure d'un tuk tuk i es va lesionar greument la mà, amb tot el que això comporta per una persona que va amb cadira de rodes en un país com Cambodja: incapacitació quasi total. En Mr.Kim va haver de deixar el centre i anar a casa seva on la seva família podria donar-li les atencions necessàries. Degut això i a que en aquell moment érem els voluntaris amb més antiguitat (només 1 setmana!!), quasi sense adonar-nos-en vam començar a portar les regnes del centre: gestió diners, cura infants, gestió integració nous voluntaris, higiene i manteniment del centre i un llarg etcètera.

És increïble com funciona l'ésser humà sota pressió, durant aquest dies ens va agafar un subidón de l'óstia!! (perdoneu l'expressió però és la que toca...) Ens llevàvem cap a les 6 per assegurar-nos que tots els nens anessin a classe i a partir d'aquí, non stop fins a les 10 de la nit que ens estiràvem, ens miràvem amb un somriure esgotat als llavis i intentàvem inútilment recordar tot allò que havíem fet al llarg del dia.

Els dies passaven i tot avançava vertiginosament; Cada dia arribaven nous voluntaris (molts dels quals s'havien deixat la voluntat en els seus països d'origen), nous projectes s'iniciaven, alguns s'acabaven i d'altres s'evaporaven, la nostra crida per aconseguir fons a les xarxes socials fructificava, alguns conflictes es tancaven mentre que d'altres s'iniciaven; Nosaltres cada dia ens sentíem més exigents i més responsables de tot plegat.... tant que, sense adonar-nos-en aquell somriure amb el que acabàvem el dia estirats a terra, s'anava convertint amb un front arrugat i un sentiment d'angoixa i frustració dins l'estomac.

Ens va costar molts dies recuperar el somriure; gestionar la ràbia vers persones que vénen aquí a fer-se una fotografia bonica amb nens pobres (queda d'allò més bé al Facebook), persones que s'en refoten d'un treball col·lectiu dur i constant que té com a finalitat l'educació, persones que no tenen ganes de treballar, persones que amb la seva imbecil·litat desfan tot allò que amb molt d'esforç estan construint altres persones, persones que no veuen més enllà de la punta del seu nas. Ens va costar assumir que allà on l'acte de presència és voluntari, l'exigència no és obligatòria (és trist però és així).

Tanmateix, no us preocupeu, la cosa va acabar bé!! Vam haver de treballar de valent però vam acabar aprenent un munt de coses!!! Vam aprendre a acceptar les limitacions d'un espai, una cultura i unes condicions tan diferents a les nostres, vam refermar la idea que les coses ben fetes necessiten temps i constància, vam aprendre a gestionar les frustracions i la ràbia, vam aprendre a ser feliços amb allò que un fa i no pas amb allò que l'altre no fa; I si tot això us sembla poc, també vam aprendre a construir portes d'armari, parets , galliners, sistemes d'extracció i conducció d'aigua, desaigües, estanteries, criar ànecs i... parlar (una miqueta) Khmer!!! ).

A part d'això ens van sobrar uns quants instants per fer amics d'arreu del món, fer unes quantes cervesetes i cafès amb gel, jugar uns quants partits de futbol/volei, banyar-nos a la bassa, assistir com a invitats a 3 celebracions (2 casaments i el 1r aniversari de la defunció d'un noi de 20 anys) i descobrir que la única diferència entre les 3 era que a una no hi havia el protagonista. Us prometem que eren exactament el mateix: cervesa + música + rialles.... Crec que encara ens falta molt per aprendre o desaprendre.

Marxem d'aquí havent deixant un munt de coses en marxa (entre elles l'inici de la construcció d'un nou centre!!), algunes s'evaporaran l'endemà que no hi siguem, algunes seran rellevades per nous voluntaris plens d'energia i ganes de fer les coses ben fetes i perduraran en el temps.

Demà passat, quan (després de 5 setmanes!!) deixem enrere CPOC, ho farem amb un gran somriure, relaxat i de satisfacció, un somriure d'agraïment i de complicitat cap a tots aquells que han format part d'aquest bonic procés; Entre ells, vosaltres. Moltíssimes gràcies.