Sense rumb per Àsia: de febrer 2015

Bones amics i amigues blogueros!

Aquest és un post una mica diferent, veureu que no hi ha fotos ni aventures. En aquesta ocasió ens adrecem a vosaltres per demanar-vos ajuda. El fet és que, des de fa 5 dies ens trobem fent un voluntariat a Nheak Village (rodalies de Phnom Pen), Cambodja. El projecte en el que ens hem implicat és una espècie d'orfenat que acull uns 12 nens i nenes i, tanmateix, també opera com a escola (gratuïta) d'anglès i informàtica per a tots els infants sense recursos de la zona.

El projecte l'ha aixecat, dirigeix i gestiona Mr..Kim un carismàtic i entranyable Cambotjà que tot i la seva especial condició ( va néixer amb una malformació a les cames i ha anat tota la vida amb cadira de rodes ), fa 4 anys que lluita, de manera altruista, per tirar endavant aquest projecte i oferir millors expectatives de futur als infants de la zona.

La realitat que hem copsat en aquests dies és la següent; El projecte està ben cobert pel que fa a nombre de mans i energia per fer coses (hi ha un promig de 8/10 voluntaris), el gran problema són els recursos materials i econòmics. L'ONG no rep cap ajuda del govern Cambotjà, tan sols una aportació mensual d'un espònsor americà que arriba per pagar el lloguer i la llum.

L'alimentació dels nens, habitualment consta de 2 àpats d'arròs amb una mica d'aigua calenta amb una espècie de bledes i algun altre vegetal (no m'atreveixo a anomenar-ho caldo...); L'edifici és la part davantera d'una granja de porcs (imagineu-vos tots els problemes salubritat/salut als que estan exposats); No hi ha aigua corrent, l'agafem d'un pou on (tenim força clar) es filtren tots els purins dels porcs, mentre hi ha voluntaris (i amb ells algun dòlar) es compren garrafes d'aigua potable, quan no... la veuen del pou; Els infants van vestits com poden, alguns no tenen ni roba interior; Evidentment tampoc hi ha diners per a extres com ara anar al metge (la Mireia porta dies tenint cura del dit del peu d'un nen, tenim seriosos dubtes que estigui trencat....). Podria escriure línies i línies sobre la precarietat en la que es troben però crec que amb això ja us en feu una idea.

La veritat és que, quan veiem (tot i la crua realitat a la que estan sotmesos) els somriures i l'energia que desprenen aquests nens s'ens fa impossible pensar que d'aquí 2/3 setmanes quan marxem tot seguirà igual...

Aquí és on entreu vosaltres: Fem una crida a tot aquell qui la vulgui escoltar; ens agradaria que (si podeu) féssiu una petita aportació d'1 a 10 euros per ajudar a aquests infants a tenir un futur millor.

Els projectes hi són i són bons!! El que falta són diners.

El sistema seria el següent, ens envieu un missatge privat al correu electrònic: janmorejanco@gmail.com o els qui ens tingueu al facebook ho podeu fer per allà i nosaltres us enviarem el nostre número de compte perquè podeu fer l'ingrés. Nosaltres tenim previst estar aquí fins al 17 de març, així que aquells que us animeu ho hauríeu de fer abans del 16 per tal que nosaltres tinguem temps d'anar a retirar els diners del caixer i donar-los a Mr Kim.

Si això funciona, intentarem difondre l'experiència a futurs voluntaris, tot això, podria arribar a ser una font important i constant d'ingressos que podrien propiciar un canvi real a la vida d'aquests infants.

Ja per acabar... sé que tot això pot semblar una bogeria.... Però també sé que aquells que ens coneixeu bé no tindreu cap dubte sobre les nostres intencions i criteri alhora de decidir engegar tot això.

Moltes gràcies a tots/es!

Des del dolç balanceig d’una hamaca amb vistes al riu Mekong, a les 4000 illes, ens disposem a fer un petit exercici de memòria per tal de relatar-vos allò que hem viscut, vist i gaudit aquest últim mes; Acostar-vos una mica a la realitat que ofereix aquest tímid, sorprenent i agraït país anomenat Laos.

Durant aquest mes ens hem perdut per boscos de bambú, ens hem deixat impressionar per immenses formacions rocoses que s’aixequen del no rés, hem gaudit del 50% de la bellesa que ofereixen els paisatges bucòlics dels camps d'arròs ( estem convençuts que el 100% es gaudeix en època de pluges, quan aquests s'inunden d’aigua), ens hem “acollonit” avançant lentament per profundes coves plenes d’obscuritat i silenci i, sobretot, el que realment hem fet aquest mes ha estat deixar-nos portar, lenta i tranquil·lament, meandre a meandre per aquest immens cabal d’aigua que dona vida a una part important del sud est asiàtic.... el Mekong.

Arreu on hem anat, els Laosians ens han rebut amb un somriure amable i hospitalari; Tot i la important barrera lingüística, n’hem tingut prou amb un “Sabadi” per dir hola, un “ khob chai la lay “ per donar les gràcies i quatre gestos improvisats per entendre'ns i interactuar amb una part important de la població que no parla anglès. Realment hem sentit un canvi substancial en el tracte de la gent i la “puresa” dels somriures que et regalen; Si bé Laos comença a ser un destí turístic important, els dòlars amb potes encara no hem corromput la bona fe dels seus habitants.

La nostra aventura va començar al nord de Laos, exactament a Huay Xai; Ciutat de pas per tots aquells que creuen la frontera pel nord de Tailàndia.

Després de comprovar per enèsima vegada que les rodalies de llocs fronterers acostumen a ser lletjos i cars ens posàrem camí cap a Luam Nam Tha; Una petita ciutat sense massa encant, però que ofereix una gran varietat de trekkings per tots els gustos i nivells. Nosaltres vàrem optar per un “kayatrekking” de dos dies pel parc nacional Nam Ha. El primer dia el vàrem passar remant riu avall (unes 6 h) fins arribar a una vila d'ètnia Khum, on havíem de passar la nit. Aparentment, semblava que havia de ser una vila rural tranquil·la i afable on ens podríem relacionar i conèixer el “modus vivendi” local... Però la celebració d’un “suposat casament” amb la corresponent olla plena de Lao Lao ( beguda casolana d’alt índex etílic típica de Laos) i uns altaveus d’última generació amb un coi de CD que només tenia 3 cançons “electronicoxunguis”, va fer que passéssim una nit bastant lamentable. El dia següent continuàrem 6 horetes a peu muntanya amunt, a través d’un immens bosc de bambú, que a part de el curiós efecte inicial no oferia massa res; Sincerament, aquest tampoc era el trèkking que esperàvem, en aquest moment del viatge vam començar a assumir que pel que fa a caminades llargues fins a cims amb vistes espectaculars, més val quedar-se als Pirineus!!

El destí (dos catalans simpàtics que vam conèixer a Luam Nam Tha) ens va conduir fins, encara més, al nord de Laos, a Nong Khiaw i Muang Ngoi Neua, dos petits pobles riberencs aposentats enmig d’una vall de somni. Tan un com l’altre, oferien un paisatge idíl·lic i molts de llocs per explorar i tanmateix sense la necessitat d’anar acompanyat d’un guia!! Vàrem dedicar els dies a fer algun cim, relaxar-nos a l’hamaca tot llegint un llibre o senzillament observant la vida fluvial ( búfales en remull, dones collint algues, nens nedant, homes pescant...), endinsar-nos per obscures i misterioses coves, visitar viles i (ara si) intentar “empapar-nos” una mica del seu dia a dia i la seva cultura.

Els dies passaven massa ràpid i encara ens quedava molt de Laos per conèixer, així que després de quasi una setmana vàrem fer les maletes i ens posàrem en marxa rumb cap a Luang Prabang; Una acollidora i deliciosa ciutat amb una gran petjada arquitectònica dels temps de la colonització francesa; Amb un gran mercat nocturn, acollidors bars on es fusiona lo colonial amb lo modern, restaurants de cuina d'autor francesa, temples budistes i els respectius monjos voltant amunt i avall, un passeig fluvial força decent i unes fantàstiques cascades d’aigua turquesa, que et deixaven amb un pam de boca. Tot i ser molt bonic, no deixava de ser un lloc molt pijo i en conseqüència car!! Així que un cop visitats tots els llocs d'interès, vàrem anar direcció cap a Vientien, la capital de Laos.

Un cop allí, a part de passejar per un parell de mercats, visitar el glamurós (i irreal) barri de les ambaixades i turistes, fer una partida de bitlles a la pista més retro i destarotada que us arribeu a imaginar.... lo més rellevant i agraït que vàrem fer fou la visita a la COPE (cooperative orthotic and prosthetic enterprise ), una cooperativa que porta més de 20 anys treballant per a la neteja de restes de artefactes explosius no detonats (herència dels amics americans que quan marxaven de Vietnam deixaven caure en terra neutral –Laos es volia mantenir fora la guerra- tots els projectils que no havien utilitzat perquè, aterrar amb ells dins l’avió era massa perillós.... quins collons),donar suport a totes aquelles persones que n’han sofert les conseqüències (amputacions, famílies trencades sense sustent econòmic...) i sensibilitzar a la població (sobretot infants) sobre el perill que suposa i com gestionar quan hom troba un objecte metàl·lic desconegut.

Dos dies a Vientian van ser més que suficients, varem seguir el nostre trajecte cap al sud, on vàrem posar-nos el casc i vam fer un cop de canell per recórrer més 700 km al damunt d'una flamant scooter de marca xinesa model Ta Xungà. Una experiència inoblidable, que ens va permetre visitar un munt de salts d'aigua i coves (entre elles la de Konglor. La més llarga d'Àsia!), empassar molta pols, anar encara més abraçadets, atropellar un eixam d'abelles... tot això a través d'un paisatge preciós i variant; Tant variant que en certs moments donava la sensació d’estar jugant al Mario Kart i cada 30 minuts canviar de pantalla!!!

I més o menys això és tot... com ja us hem dit al principi ara ens trobem a les 4000 illes gaudint de la calma del Mekong, d'algunes noves amistats (mooolt bones ;) i, perquè no dir-ho d'alguna que altra ampolla de Lao Lao ( ens hem acabat integrant..... jejeje).

D'aquí pocs dies tocarà fer la maleta, creuar el riu, agafar uns quants busos, barallar-nos amb els uniformats d'aduanes i..... conèixer un nou país i viure una nova experiència: el voluntariat!!

Cambodja here we goooo!!!

TREKKING PARC NACIONAL NAM HA